Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris guifré. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris guifré. Mostrar tots els missatges

11/9/14

Ripoll, 11 de setembre de 2014

Intervenció de Jordi Munell a l'acte institucional de l'11 de setembre al Reial Monestir de Santa Maria de Ripoll, durant l'ofrena al Comte Guifré el Pilós, fundador de la Nació Catalana.

Benvolguts ripollesos i ripolleses, regidors/es, autoritats, entitats...

Sigueu molt benvinguts i benvingudes a aquest acte de celebració de la Diada Nacional de Catalunya a Ripoll bressol del nostre país.

Com bé sabeu, aquest 11 de setembre no és una diada qualsevol, avui es compleixen 300 anys de la caiguda de Barcelona... 300 anys que potser ens han semblat 3.000... 300 anys que han resultat ben feixucs per a moltes generacions de persones que han mantingut vius uns ideals, una cultura, una llengua, unes tradicions, unes costums, una manera de sentir, fer i de ser !!! Una commemoració que permet recordar la persistència i la voluntat de ser dels catalans i les catalanes, i com malgrat les dificultats, amb paciència, resiliència, tenacitat, orgull i treball, hem estat capaços de recuperar-nos i tornar a excel•lir com a poble.

I també especial per que és la darrera diada prèvia a la convocatòria de la consulta del 9 de novembre on tots els catalans i catalanes serem cridats a manifestar la nostra opinió sobre el futur polític que volem per al nostre país; un país que Guifré el Pilós -aquí present- en sentà les bases nacionals a la seva mort l'any 879.. I això serà així després d'un procés social i d'un procés polític paral.lels. Un procés que ha estat caracteritzat per grans majories socials i per un ampli consens polític, per l’encaix en la legalitat, pel civisme i el diàleg com a mostres del nostre tarannà, i per la democràcia com a signe distintiu de com resoldre els conflictes avui. I no com fa 300 anys amb les armes ripolleses.

Segurament les generacions futures ens diguin que durant aquests tres cents llargs anys haurem estat una nació massa pacient i segurament massa conformista, que haurem anat entomant injustícies i greuges amb la vana esperança que tard o d'hora seriem compresos i reconeguts com a iguals. Però al final hem vist i reconegut que haurem estat únicament utilitzats com a font de recursos econòmics... la mamella de l'estat... i així al llarg d'aquests 300 anys...

Aquest 2014 la nostra generació es disposa a convertir aquesta nació en estat. I ens disposem a fer-ho per la força de la voluntat de la majoria i junts. Ningú que estimi la democràcia i la pau pot oposar-se a aquests dos preceptes.  

Possiblement si mirem la història recent l'efecte en cascada va iniciar-se des de la retallada de l'estatut, Efectivament des d'aquell moment s'ha produït un efecte allau davant aquell greuge inconcebible que va atacar el nostre concepte de poble, el nostre model judicial, lingüístic, els nostres preceptes van ser suprimits o reinterpretats, tot han estat retallades i negació de drets. Però aquest munt de greuges els ha fet sortir el tret per la culata. Ha ressuscitat aquell anhel molt de temps esmorteït i fins i tot reprimit... però latent, encés, com aquella brasa roent sota la cendra; Ha tornat a il.luminar aquell desig d'esdevenir un estat independent i ha agafat volada i talment com un allau molt potent ha anat sumant partidaris, i ja ho sabem... els allaus són difícils d'aturar un cop han agafat embranzida.

Els catalans tenim el dret a decidir, només faltaria !!!..., i els arguments que esgrimeix l'estat espanyol són febles i absurds. Parlen de la constitució com si es tractés d'un codi diví, intocable i inalterable. Si el el món s'hagués regit per aquesta inamobibilitat potser estaríem encara regits pel codi d'Hammurabi, un codi que fa 4.000 anys era vàlid però que avui evidentment està caducat, com la Constitució espanyola. Les lleis es redacten al servei dels pobles, i els pobles tenen el dret i fins i tot el deure d'anar renovant i actualitzant les seves lleis i les normes en funció de l'inexorable canvi que comporta el pas del temps.

La inamobilitat no existeix, a principis del Segle XIX al món hi havia 20 països, ara al Segle XXI d'hi ha gairebé 180. Dels poc més de 150 països que han assolit la independència des del 1800 22 han sortit de l'estat espanyol, i cap d'aquests no ha demanat per tornar-hi... !!!

Avui es compleixen dos anys de la gran manifestació que va tenir lloc a Barcelona i que es pot dir que va obrir la “caixa dels trons”, la societat civil, més d'un milió de ciutadans van sortir al carrer per dir prou, per exigir el seu dret a la independència. Aquella gran diada va suposar un abans i un després, les forces polítiques havien de respondre a una demanda clara i directa sorgida del poble.

Alguns van pensar que era una flor que no faria estiu... però el cert és que el moviment ciutadà va anar creixent i el nombre de persones que es van afegir a la idea no ha parat d'augmentar dins l'allau imparable que abans us deia.

La Via Catalana que va recórrer el país de nord a sud ara fa un any va constatar l'augment d'aquest desig. Catalunya va aparèixer a la portada de molts diaris estrangers, que van començar a parlar del nostre procés com d'un projecte madur i consolidat.

Aquesta tarda una nova mobilització -per tercer any seguit- de ben segur posarà una nova fita en aquest camí cap al reconeixment del dret a decidir i esperem que cap a la recuperació de la independència perduda fa 300 anys.

Nosaltres els catalans només demanem poder exercir el dret legítim que tenim com a ciutadans... poder decidir allò que volem ser... i ho volem fer tranquil·lament, democràticament, cívicament. No anem contra ningú, no obliguem a ningú, i les forces polítiques ja s'han compromés a actuar segons els resultats de les urnes ens agradi o no el seu resultat.

És molt trist constatar la diferència de criteris que hi ha entre el procés de separació del Regne Unit-Escòcia i el d'Espanya-Catalunya. L'actitud espanyola diu molt poc en favor de la seva qualitat democràtica. Això malauradament li ve de lluny, gairebé es podria dir que forma part del seu ADN, mantenir els pobles collats i sotmesos fruit de l'ascendent d'aquell imperialisme que els ve de segles. Fruit d'aquesta actitud, ara la bretxa és molt gran, massa gran i se'ns intueix impossible refer els ponts de diàleg; només podem refiar-nos del nostre dret a decidir i de la confiança en els nostres poltics per actuar en conseqüència al que la societat demani, avui a la gran V i el dia 9 de novembre.

Tal com diu el manifest que s'ha llegit fa uns minuts: Ara és és l'hora de la gent; ara és l'hora de la democràcia; ara ens toca decidir; ara es l'hora de la unitat; ara és l'hora de la generositat; ara és l'hora de ser valents; ara és l'hora de treballar... ara és l'hora de votar i de guanyar !!! la resposta de cadascú de nosaltres determinarà profundament el futur dels que vindran. També des dels municipis ens comprometem a respondre dempeus, amb l’ànim serè i l’esperit fort. Ens comprometem a fer-nos dignes d’un futur millor i d’un llegat que estem segurs, estem convençuts que valdrà la pena.

Visca Ripoll

Visca Catalunya




 

16/9/11

Diada Nacional 11 de setembre 2011

Intervenció durant els actes de celebració de la Diada al Reial Monestir de Santa Maria de Ripoll

Regidors i regidores del consistori municipal, portaveus i representants de partits polítics, forces de seguretat públiques, institucions, entitats i associacions, ripollesos i ripolleses,

Si bé he tingut oportunitat de ser partícip de la Diada Nacional de Catalunya en diverses ocasions, fos a nivell polític o bé en representació d’algun col•lectiu, enguany la festa té un caràcter especial per ser la primera vegada que m’adreço a la societat ripollesa com a alcalde de la nostra vila mil•lenària.

En una data tan assenyalada com aquesta, no hi ha paraules per expressar les emocions que em transmet el monestir de Santa Maria, símbol de la nació catalana, que acull les restes de personatges que han traçat la història, no només ripollesa sinó també de Catalunya.

Resulta curiós recordar la desfeta militar que va patir el nostre país l’11 de setembre de 1714, en un edifici regentat per una comunitat religiosa, els benedictins, que van decantar-se pel rei absolutista Felip V, que va imposar un model centralista i contrari a les llibertats de que gaudíem els catalans. En el cantó oposat –el perdedor- els ripollesos, gent com tots els que hem aplegat en aquesta basílica, que es decantaren per l’aspirant al tron, l’arxiduc Carles. Ni fet expressament!, la història sempre ens sorprèn amb un nexe d’unió entre el passat i el present.

De fet, m’aventuro a apuntar que tot i que gairebé han passat 300 anys des de la derrota militar, política, cultural i d’identitat, anem camí de sentir en la pròpia pell el que van patir els nostres avantpassats. Aquests dies la llengua catalana, un element bàsic i irrenunciable del nostre país, està en boca de tots i ha esdevingut, un cop més, motiu de polèmica i de tot tipus de controvèrsia. Si retrocedim, o més ben dit, ens obliguen a fer un pas enrere, l’any 1714 i el Decret de Nova Planta no ens quedaran tan lluny. Des del Bressol de Catalunya, panteó comtal, hem de donar exemple i estar al costat d’aquells que lluiten, en el bon sentit de la paraula, des del diàleg i el sentit comú pel bé del nostre país.

Lluny de partidismes polítics, avui és la festa de tots aquells que ens sentim catalans. Sigui quin sigui la nostra procedència, el color de la pell, les creences religioses, hi ha un element que ens uneix, la llengua.

Actes com el que celebrem aquí a Ripoll, o bé en d’altres poblacions i viles catalanes, han de servir per recordar d’on venim, on som i pensar cap on volem anar com a poble. Que aquells que no ens entenen vegin la força d’un poble unit, que tot i els inconvenients, mai, mai serà doblegat.
Com ja vaig dir en aquest mateix marc i amb motiu de l'arribada d'un altre dels símbols de la catalanitat com és la Flama del Canigó; ens podran ofegar fiscalment, ens podran escatimar els recursos dels fons de cooperació local, ens poden amenaçar la llengua... però mai podran oprimir l'esperit i l'ànima d'un poble creat i que ha crescut al recer d'aquestes pedres, d'aquest Monestir i del Comte Guifré, fundador de la dinastia nacional de Catalunya a qui avui hem fet ofrena.

Visca Catalunya !! i visca Ripoll!!