Ripoll diada nacional de Catalunya 2015

Benvolgut Sr. Josep Maria Vila d'Abadal, impulsor i expresident de l'AMI

Benvolguts regidores, regidors i autoritats, diputat, da, delegat del Govern

Representants d'entitats i associacions

Senyores i senyors sigueu molt benvinguts a aquest acte

Un any més des del Bressol de Catalunya commemorem la celebració de la Diada Nacional de Catalunya, i malauradament altra vegada i un any més hem de recordar que avui ja són 301 els anys que portem subjugats a l'Estat Espanyol.

Des d'aquell 1714 en que els borbons van entrar a Barcelona i van escampar la taca d'oli imperialista arreu del nostre país, mai més hem pogut decidir lliurement el nostre futur.

Aquests últims quatre anys han estat especials... el 2012 es va obrir la caixa de Pandora..., la ciutadania, farta de tanta injustícia i incomprensió es va aplegar en una manifestació que va resultar sorprenent fins i tots per als organitzadors. Un any més tard, el 2013, va ser la cadena humana de la via catalana la que va reivindicar el dret a la independència recorrent Catalunya de nord a sud; l'any passat, gairebé dos milions de persones vam formar la gran V a Barcelona. Enguany serà la Via Lliure d'aquesta tarda la que aplegarà els ciutadans, en aquesta ocasió a l'avinguda més llarga de Barcelona, la Meridiana.

Aquestes reivindicacions han estat sempre pacífiques i de caire festiu. Cada any els catalans demostrem la nostra ponderació acudint com a ciutadans d'ordre a reclamar allò tan bàsic com el dret a decidir. I cada any hem estat més decebuts de la resposta del govern estatal. No tan sols no ens han escoltat, sinó que s'han mofat de nosaltres; i ens neguen un dret que cap estat democràtic hauria de rebutjar.

Tot i que fa uns anys molts catalans veien el seu futur lligat a Espanya, sigui amb un model federal o amb un model autonòmic, el desdeny envers la nostra llengua, la nostra cultura, el model educatiu, el nostre tarannà i el continu dèficit fiscal que posa en risc poder fer front fins i tot els serveis bàsics... tot això ha fet que de mica en mica s'hagi anat descobrint que ben mirat res ha canviat al llarg d'aquests 301 anys. No és tan sols l'espoli que hem sofert, sinó que com a contrapartida només hem rebut sempre retrets, amenaces i menyspreu.

Fets molt dolorosos s'han anat acumulant... la retallada de l'estatut, les lleis en contra de la nostra llengua i els nostres drets, la prohibició de votar el passat 9 de novembre... el replegament centralitzador, l'RSAL, la LOMCE, ... tot plegat ens va portant fins a un carreró sense sortida. A partir d'aquí només ens queda un camí, si el carrer no té sortida simplement hem d'obrir una via i travessar qualsevol mur que tinguem al davant.

Vist en perspectiva potser caldria haver parlat menys i fer més al llarg dels darrers 30 o 35 anys, però des de Catalunya ho hem provat tot, mai ens hem negat a dialogar, però ja se sap, per arribar a acords o per acostar posicions cal que hi hagi dos bàndols disposats a parlar, i aquest no ha estat el cas per part de l'estat central, centralista i centralitzador.

Venen temps difícils, però potser a força de dificultats hem après que no cal tenir por d'encarar el nou futur i volem ser un nou país d'Europa. Els darrers dies hem sentit fins i tot el ministre de defensa teixint una amenaça d'una forma vetllada. Ahir el ministre Margallo ironitzava sobre el suport dels congressistes nord-americans a l'independentisme català; ens caldria no oblidar que des del ministeri d'assumptes exteriors s'esgrimeix l'opinió d'altres polítics estrangers quan els hi van a favor; d'altra banda sabem de les pressions que exerceixen des del món diplomàtic per tal de buscar aliats contra el dret a decidir. Això només vol dir una cosa... tenen por del què pot passar.

Com he dit abans venen temps difícils... però com diu el nostre himne QUAN CONVÉ SEGUEM CADENES. Espanya torna a “bramar” tal i com ho va fer a partir de principis del segle XIX quan se li van anar “escapant” les colònies i els virregnats, va perdre el poder sobre gairebé tot un continent, al final d'aquell segle ja només els hi quedava Cuba, Puerto Rico i Filipines, territoris que també van dir adéu el 1898. D'aquell imperialisme espanyol encara compta amb Ceuta i Melilla i alguna illa com El Perejil, territoris el domini dels quals defensa aferrissadament mentre reclama Gibraltar però s'oblida sistemàticament i intencionada de la Catalunya del nord !

Avui en aquesta commemoració de la Diada Nacional de Catalunya 2015, el clam que toca fer és esperar que d'aquí a un any ja no tinguem la necessitat d'organitzar cap més manifestació, cadena o acte multitudinari reivindicant els nostre drets fonamentals democràtics de poder votar i decidir. En tot cas tocaria ja una celebració de la sobirania plena

Visca Ripoll i Visca Catalunya!!!!

11 de setembre de 2015